L’ansietat es caracteritza per ser una experiència subjectiva de temor, pèrdua de control i anticipació de perill. Sovint no li donem importància fins que resulta molt difícil conviure-hi. En les persones que la pateixen, existeix constantment un sentiment de temor o angoixa irracional.
En general, l’ansietat segueix els següents patrons:
- La reacción és desproporcionada. D’aquesta manera una situació pot semblar més temible del que objectivament és.
- La reacció és involuntària i no s’aconsegueix controlar-la.
- Es reconeix que la por és irracional, en el sentit que la majoria de les persones no reaccionen com qui pateix ansietat.
- No és adaptativa.
- La durada de la por o de l’angoixa és més gran del que cabria esperar de la situació.
La depressió ens fa tenir una visió negativa d’un mateix.
En segon lloc ens fa, a més a més, interpretar les experiències de manera negativa. Això es pot treballar mitjançant una teràpia adequada.
Per últim, també ens fa tenir una visió negativa vers el futur. S’anticipen dificultats o patiments indefinidament.
Tot això crea el que s’anomenen com a distorsions cognitives, és a dir, interpretar les coses de manera distorsionada.
Les principals distorsions cognitives són:
- Pensament Dicotòmic: Consisteix en veure les coses com a blanques o negres, sense punts entremitjos.
- Sobregeneralització: Consisteix en veure un succés negatiu com una derrota que mai acabarà.
- Abstracció Selectiva: Posar tota l’atenció en un detall aïllat, generalment negatiu.
- Desqualificació de les Experiències Positives: Consisteix en no tenir en compte les experiències positives.
- Inferència Arbitraria: És el fet d’imaginar les pitjors situacions, encara que aquestes situacions no existeixin.
- Magnificació i/o Minimització: Consisteix en fer créixer els propis errors i els èxits aliens.
- Raonament emocional: Assumir que els propis sentiments negatius són el resultat de que las coses són negatives.
- “Hauria”: Intentar empènyer i millorar-se a un mateix amb “hauria de“, “caldria que“, “he de fer-ho millor“. La conseqüència emocional d’aquests pensaments és la culpa, la ira i el ressentiment.
- Etiquetatge: Etiquetar-se amb adjectius negatius.
- Personalització: Consisteix en veure’s a un mateix com la causa dels successos desafortunats o desagradables dels quals no n’és responsable.
Dins d’aquest tipus de trastorns trobem: el trastorn bipolar I i II i el trastorn ciclotímic.
El denominador comú de tots ells és l’alternança entre episodi depressiu i episodi maníac.
A continuació, expliquem de manera breu en què consisteix cadascun:
Episodi Maníac:
Es caracteritza per un sentiment extrem de benestar, energia i optimisme. Podem trobar un augment de la parla, hiperactivitat, desinhibició de conductes i estat d’ànim eufòric. A més a més, sovint minva la necessitat de dormir.
Episodi Depressiu:
En aquest episodi, podem trobar-nos amb ganes de posar-nos a plorar sense motiu. Perdre l’interès per coses que abans gaudíem. Apareixen la inquietud i el nerviosisme. Però a més a més, també podem perdre la confiança en nosaltres mateixos, sentir que no ens queda esperança o, inclús, tenir idees de suïcidi.
El dol és un procés que s’esdevé després d’una pèrdua.
Aquesta pèrdua pot ser la d’una persona estimada, d’una feina, d’una relació, d’un objecte…
El dol afecta psicològicament, però també afecta al comportament i al físic de qui el pateix.
Cal tenir en compte que aquest dol és un procés necessari, universal i dolorós.
És important integrar-lo a la pròpia vida i restablir-hi una relació, superant cadascuna de les seves cinc fases: negació, ira, negociació, depressió i acceptació.
Cada persona necessita un temps diferent per aconseguir completar aquest cicle. Malgrat tot, de vegades poden arribar moments en els quals no s’avanci i cal sol·licitar ajuda per aconseguir superar aquest sentiment.
L’estrès és la tensió física i mental que apareix quan et sents desbordat per les obligacions quotidianes o per una situació nova que apareix a la teva vida.
Al fer una avaluació de la situació, consideres que no pots fer-hi front, però tampoc la pots aturar.
Si això es manté en el temps, el teu cos acaba resistint-s’hi.
El nivell de estrès depèn de la relació entre la persona i la situació. No importa tant la realitat, sinó la percepció que en tens.
Com podem saber si patim d’estrès?
Senyals d’estrès:
- Malestar estomacal o intestinal, digestions dolentes, diarrea.
- Problemes respiratoris.
- Menjar, beure o fumar en excés.
- Tensió en els muscles, fonamentalment del coll, espatlles, part baixa de l’esquena o de la mandíbula.
- Mal de cap per tensió.
- Insomni.
- Tremolor a les mans.
- Baixada de les nostres defenses que ens fa més vulnerables a desenvolupar qualsevol infecció.
- Augmenta el risc de patir cardiopaties, asma, colitis, úlceres…
- Irritabilitat i mal humor.
- Dificultat per concentrar-se.
- Es comença a considerar que relacionar-se amb els altres es una pèrdua de temps.
Les fòbies, malgrat que no es tracti d’un trastorn psiquiàtric greu, és un trastorn psicològic amb molta repercussió negativa a la vida diària de la persona.
Hi ha tres tipus de fòbies:
- Fòbies específiques:
1. De tipus animal. Por a animals o insectes.
2. De tipus ambiental. Per a situacions de l’ambient com fenòmens climàtics.
3. De tipus sang-injeccions-dolor.
4. De tipus situacional. La por apareix davant de determinades situacions específiques com poden ser viatjar en avió, estar en un lloc tancat…
5. Altres. No es classifiquen en cap dels altres subtipus. Això no les fa menys importants i requereixen, igual que la resta, un treball psicològic. - Fòbia social:
Per a les situacions socials, situacions que tenen a veure amb la relació de la persona amb els altres… La persona experimenta un gran malestar. Les situacions més comunes poden ser: la por a estar amb molta gent, la por a trobar-se sol, vergonya extrema de parlar amb desconeguts… - Fòbies generalitzades:
En aquest cas, la persona experimenta por, angoixa i preocupació elevada davant d’una àmplia varietat d’esdeveniments.
El Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) és un trastorn que es caracteritza per la presència de pensaments, imatges, idees o impulsos intrusius que són recurrents i persistents i que produeixen ansietat, por i malestar.
A aquestes idees recurrents se les anomena obsessions.
La persona no desitja experimentar aquestes obsessions i vol aturar-les, però l’envaeixen i resulta difícil apartar-les.
Amb l’objectiu d’alleugerir aquest malestar que li produeixen les obsessions, la persona tracta de rebutjar-les o evitar-les de dues possibles maneres: 1) mentalment: pensant, 2) mitjançant la realització de conductes repetitives.
També hi ha persones que s’obsessionen i no fan rituals, ja que el ritual pot ser simplement discutir, analitzar el seu pensament o repassar mentalment les dades a favor i en contra del seu pensament o idea, un cop i un altre.
Les persones que conviuen amb TOC sovint triguen anys a demanar ajut. Malgrat això, és important començar a treballar-hi com més aviat millor.
Abans de definir l’autoestima hem d’entendre què és l’autoconcepte, ja que l’autoestima es fonamenta en ell.
Tots tenim una imatge mental de nosaltres mateixos, és a dir, una percepció i una idea de com som tan física com psicològicament. Aquesta autopercepció forma un concepte mental de qui i com som.
Ens formem aquesta imatge al llarg del temps, començant a la nostra infantesa.
Aquesta idea de nosaltres mateixos pot coincidir amb la idea que els altres tenen de nosaltres o no, inclús aquesta idea pot coincidir amb la realitat o no.
L’autoestima la podem definir com el resultat emocional que sorgeix si acceptem i ens agrada el nostre autoconcepte.
Un altre punt important és que l’autoestima no és un concepte estable. Es manifesta de forma canviant en funció de la nostra situació vital i de les nostres circumstàncies i es va modificant al llarg de la nostra vida.
Una autoestima sana ens permet tenir una sèrie de conductes i actituds que tenen efectes beneficiosos per a la salut i la qualitat de vida. Però de vegades, no és tan senzill i necessitem aprendre a augmentar la nostra autoestima i conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.
Diàriament estem en contacte amb altres persones. Intercanviem impressions, opinions o, de vegades, simples converses que no tenen cap altre sentit que el fet de relacionar-nos amb altres humans.
L’èsser humà, és social i, per això, sol buscar relacionar-se amb la resta. Malgrat això, de vegades no trobem la millor manera de fer-ho o ens suposa un problema el fet d’haver de fer-ho. Si el teu cas és aquest darrer, t’animem a visitar el nostre apartat de fòbies.
Sovint, la interacció social es quelcom natural i espontani, però no totes les persones tenim les mateixes habilitats socials. Senzillament, perquè som diferents.
És important saber marcar un espai vital, unes condicions que garanteixin la nostra autoestima y els nostres drets. Per això, és important treballar l’assertivitat. Les conductes assertives es poden mitjançant un entrenament adequat en habilitats socials.
Unes altres dificultats que podem trobar dins d’un context social, són aquelles que experimenta la persona amb timidesa o amb la por a l’avaluació negativa dels altres o la fòbia social.
Serà necessari treballar aquests conceptes per afavorir que gradualment la persona s’atreveixi a exposar-se a situacions socials.
La superació de la por, sovint combinada amb un entrenament en determinades habilitats socials, redundarà en la posada en pràctica de conductes adequades que es veuran reforçades pels altres.
Els trastorns de la son interfereixen significativament en la nostra vida quotidiana, en les nostres activitats i poden ser causa o conseqüència d’altres problemes emocionals.
De vegades, els trastorns de la son es relacionen amb depressió o trastorns d’ansietat i sovint remeten quan se superen aquests trastorns, però això no sempre passa, requerint de vegades, una intervenció específica.
La necessitat d’un tractament enfocat específicament als trastorns de la son es deu sovint al fet que la son es condiciona amb facilitat i associem determinats estímuls amb no dormir o amb dormir en excés.
Dins dels trastorns de la son trobem:
- Hipersòmnia: gran dificultat per mantenir-se despert, causant un deteriorament funcional significatiu, entre els quals es troben: fatiga, cansament, pèrdua de concentració i problemes de moviment. Aquests problemes provoquen una gran pèrdua d’atenció de l’entorn.
Aquests símptomes causen problemes afegits que acabaran per modificar aspectes personals del subjecte, com són: trastorn afectiu i d’autoestima, deteriorament social i laboral.
- Insomni: Es defineix com la dificultat per a iniciar o mantenir el son. Existeix una norma clínica per classificar si una persona pateix o no d’insomni:
1. Si la persona triga més de trenta minuts en adormir-se.
2. Si la persona dorm menys de sis hores.
Si aquestes sensacions són inferiors a tres setmanes o a un mes, es parla d’insomni ocasional o transitori, i quan és superior a aquest temps, d’insomni cròni
Un trastorn de la personalitat és un patró permanent i inflexible de comportament que s’aparta marcadament, de les expectatives de la cultura i l’edat de la persona.
El trastorn de personalitat provoca una gran inestabilitat afectiva i conductual, que altera i pertorba moltes àrees de la vida (formativa, laboral, afectiva, relacional) del pacient i de les persones amb les quals conviu. Pot haver-hi altres complicacions associades, com ara trastorns de l’estat d’ànim, de l’alimentació, drogodependències, etc., que agreugen el problema.
Existeixen diversos tipus dins d’aquesta categoria. Alguns exemples són: Trastorn per Dependència, Trastorn Límit, Trastorn per Evitació, Trastorno Histriònic, etc. De cadascun d’ells en depèn la intervenció que calgui realitzar.
La dependència emocional és un estat psicològic que es manifesta a les relacions de parella, família o amistat.
La persona que pateix dependència emocional «s’enganxa» a una altra i, en molts casos, l’idealitza i la justifica constantment. Quan això passa, encara que potser no ens n’adonem, estem posant a l’altra persona por damunt de nosaltres mateixos, en lloc de relacionar-nos-hi des d’un pla d’igualtat.
És freqüent que la persona dependent anteposi els desitjos i les necessitats de l’altre. De fet, algunes vegades, inclús renunciï del tot als desitjos propis.
Quan això passa pot ser que s’experimenti una marcada frustració, ansietat, por a l’abandonament, o sentiments d’enfadament i culpa que s’intercalen.
Es important, per aconseguir desenganxar-se emocionalment, treballar l’autoestima, l’autoconcepte, la seguretat en un mateix, l’assertivitat…